Familia i oficis

Familia

Era per als Banés tradició
de menjar enciam per la nit,
però amb una condició
que estigués ben amanit.

El principal era el vinagre
havia de ser ben fort,
si aquest no era gaire agre
allí hi havia mal humor.

Em conexia tots els cellers
que teníem al nostre poble,
teníem pocs diners
i el paladar de casa noble.

Després de provar-los tots
i d’anar de casa per casa
el que guanyà per vots
era el que tenia lo Rialla.

El vinagre de Cal Rialla
de fort feia plorar,
havia guanyat la batalla
i ens feia disfrutar.

Després de l’enciam menjar
també era tradició,
t’ho demanava el paladar
l’aigua beure del “silló”.


OFICIS

Vaig apendre de barber
per tenir un ofici,
la cosa no va anar bé
i no en tragué cap benefici.

El Ramon de la Cafè
era el barber titular,
vaig començar amb molta fe
i vaig acabar atabalat.

Els homes no s’afaitaven
només un cop per setmana,
I les barbes es remullaven
amb molta filigrana.

Un dissabte, lo Pau del Ribe
ens va venir de client,
una barba com un esbarzer
teníem de cos present.

L’aigua era mig calenta
i jo em vaig posar nerviós,
la sabonera a marxa lenta…
Allò era esgarrifós.

Regateres coll avall
allò podia acabar malament,
lo Pau que es mira al mirall…
delicat era el moment.

Després d’una bona estona
la barba es va anar estovant,
no llençó la tovallola
i la cosa va endavant.

Agafo com puc la navalla
i començo a serrar,
tinc també l’avantatge
d’arribar a triomfar.

Vaig acabar la corrida
millor que “El Cordobés”,
dues orelles allò valia
i per sort no va passar res.

Vaig arribar a la conclusió
que era un ofici arriscat,
i l’ùnica solució
plegar, estava esgarrifat.

Diaris i negocis

DIARIS

Tenia Verdú un carter
mig coix recordo que era,
complidor com el primer
se’m feia a mi llarga l’espera.

Era crec, de Cal Mige el Riera.
Feina per a un cabaler: o caballer
Les cartes la “nòvia” espera
el “novio” a la mili, molt enyora.

El diari recollíem a casa
de la barberia “La Café”.
Jo llegia l’esport amb festassa
fins que n’estava ple.

Em vaig afeccionar
les notícies llegir,
el cap fan despertar
i veus del món destí.

Mai un diari m´ha faltat
al llarg d’aquesta vida,
la meva universitat
el llegia cada dia.

Vaig començar amb La Vanguardia
també El Correo Catalá,
El Ciero a la tarda
notícies no en faltaran.

El Diari de Barcelona
vaig comprar molt de temps,
passava bé l’estona
és teràpia pels cervells.

Ara llegeixo La Vanguardia i EL Periódic
avui en necessito dos
l’un per barat, l’altre per cultural i tot lo econòmic.
I em resulta profitós

Prometo comprar L’Avui
i perfeccionar el meu català,
el llegiré de full en full
i em preguntaré per què no me’l van ensenyar?

Pares que teniu fills!!
comprar el diari són bons costums:
veus del món els seus camins
i de pas fan obrir els ulls.






NEGOCIS

Un estiu amb lo Pep de Ca la Teta
pactàrem un negoci pobre,
la cosa no era molt neta
era com l’aigua dins cove.

-Farem societat anònima.
Per tal de treure calés.
No ens pagaven cap nòmina,
el negoci vindria després.

Muntàrem un despatx
que era una habitació.
Anàvem atabalats
i teníem molta ambició.

El negoci era espigolar:
Això a la ciutat no es coneix,
recollir la palla amb el gra
que després de segar, el pagès deixés.

Ens cansàvem de fer viatges
amb el sac a l’esquena,
els tractes eren els tractes
fins tenir l’habitació plena.

Teníem grans il•lusions
després de treballar tant,
allò podria valer millons
quin negoci era el camp!!

Quan vàrem fer la batuda
el negoci no lligava,
allò era feina perduda
ja que de gra, no n’hi havia massa.

La palla no la pagaven
I de gra n´hi havia ben poc,
els socis es barallaven
i si engreixéssim un porc!!

Allò acabà malament
també allí es notava la crisi,
a cobrar a l’Ajuntament
i els fills a viure a l’hospici!!

amics i negocis

Amics

Un xic de xafarderia
(això és molt natural),
el nostre pa de cada dia;
allò era pecat venial.

Avui dia això no es fa,
tothom a la televisió,
per mi era molt sa
avui no hi ha comunicació.

No sé que passará,
l’amistat quasi no es porta,
val més per i un veí a la mà
que un parent a Mallorca.

També a la barberia el Quim
passava pel mig el ruc,
no es filava abans tant prim,
tot era collonut.

Hi havia més contacte
entre persones i animals,
relacionar-se és del que es tracta
davant Déu tots som iguals.

De veí, vam tenir lo Caus
que era sastre de moda,
parlant cosia els traus
de futbol parlava a tot hora.

Era un tipus simpàtic
allí passava l’estona,
i quan em posava antipàtic
aviat em fotia fora.

Tenia una cosidora
que per mi era mig muda,
reia sempre quasi plora
per entendre’s necessita ajuda.





Negocis

Vaig provar de collir olives
llogat per l’oncle Torres,
havia de prendre mides
per poder-ne collir moltes.

Les collíem aquell any de terra
(així ho volgué el vent),
Allò era una guerra
i havies d’ésser valent.

-Per mi et llogaràs.
Aquest va ser el tracte:
-Tant per cove cobraràs.
Així era el pacte.

Les dones que va llogar
anaven a tant l’hora,
i jo, per poder avançar
m’omplien les dones, el cove de ma vora.

L’oncle ho va descobrir
i pèls no tenia a la llengua,
per poc no em va escopir
i el cove, d’una patada trenca.

-Si tu vols per mi treballar,
aixeca’t de matí i ben d’hora;
el front has de suar
i cobraràs com els dones, a tant l’hora.

Un any em vaig llogar
a collir raïm pel Cal Pelada,
del pagès és el veremar
la feina que més m’agrada.

Escola, amics i veïns...

De Buzón

ESCOLA

A l´escola de la vila
del carrer Margonell,
als baixos es distingia
per ésser el cuartel vell.

L´escola nacional
és gratis pels fills del poble,
quasi pobres en general
lo senyor Brotó la porte.

Todo en castellano
com era manat,
el catalán no era sano
avui seria un disbarat.

Jo no era un gran estudiant,
la meva forta afecció
em defensava, anar tirant
i el millor per mi la redacció.

L´aritmètica em trencava el cap
la gramàtica m´agradava,
el mapamundi m´ha marejat
i l´història m´atabalava.
Vaig apendre allò just
per la vida afrontar,
avui ho dic amb molt de gust
la lluita et farà triomfar.

Una anècdota explicaré
que n´es pura filosofia,
sempre me´n recordaré
me la van contar un dia.

A un poble d´Andalusia
per on passava un riu,
un xiquet una barca tenia
era d´allò més viu.

El nen era molt humil
(misèria no em deixis!)
ell travessava el riu
és un de tants oficis.

Per poder travessar
un dia pujà un senyor,
al nen li preguntà:
-si estudiar no seria millor?

Quan eren al mig del riu
s´omple la barca d´aigua,
al senyor el nen li diu:
-a nedar sobre la marxa!

El senyor de nedar no en sabia,
sabia llegir i escrire.
El nen nedant se salvaria
i el senyor deixà de viure

Hi ha qui neix per treballar
és bo tenir una carrera,
la vida ja t´ensenyarà
és la millor consellera.



AMICS/ VEÏNS


La casa del senyor Miquel
eren els nostres veïns,
allí tallaven el pèl
a més de collir raïms.

A les peixeres tenien
una finca de postin,
hi anàvem quan volíem
i raïm menjàrem sense mirar prim.

Tenien la barberia
que la portava el fadrí
i els clients que tenia
una molèstia havien de patir.

Per anar cap a l´estable
per la botiga passava la mula,
allò no era recomanable
tenien una mica de bula

Cada dia a la nit
al pedrís del Damià del Seguidet,
abans d´anar-nos-en al llit
hi preníem el fresquet.

Senyror Miquel, Cal Pere, Ferragut i Pelada.
Cal Duros, Pubillets i Banes,
Fèiem petar la xerrada
i rèiem a no poder més.

menjar, amics, amors i balls

De Buzón

MENJAR

Menjàvem panxes de bé
que ara en diuen callos,
a ral les netejava, la Marieta de Cal Migé
i per nosaltres, era la ruta del bacalao.

Cargols també menjàvem
allò era una festa
hi ha vegades no els rentàvem
per fer-los a la brutesca.

Eren molt bons per menjar
els pardals, dels arbres de la plaça
quan plovia, ho teníem ben clar
i amb la fona fèiem caça.

Caps de bestiar menjàvem
i alguns es foyien els culs
per viure s´espavilaven
i era bo si entrva pels ulls.

AMICS

Del Lluís de Cal Salisi
d´escola era company
ell tenia un desfici
ho feia de tant en tant.

Portava en una cartera
(ell que era de mena menjadora)
magranes, garrofes i alguna pera,
li dèiem – Ja arriba la portadora!!

L´oli a una caldera
donava el foc calor,
llarga era l´espera
les dones, en feien el sabó.

Verdú es va emancipar
el que avui és actual,
el vi es començà embotellar
és deia Castillo Feudal.


Potser va ser una moda
de les glàndules i l´apèndix tothom operaven
avui dia, no se sap de cap nen, home o dona,
coses de la naturalesa… o els metges s´equivocaven?

AMORs i Balls

Una cosa us haig de dir
i és un xic de compromís:
que de petitet i de fadrí
he estat molt enamoradís.

Era jo molt jovenet
també ella joveneta
sentir l´amor com un pepet
ella era la Colometa.

Era el primer amor
que sentia lo Baneret
estava com un tractor
que llaura a cel obert.

No sé si ella m´estimava,
una mica crec que sí
Quan jo me la mirava
l´amor sentia per mi.

Havia descobert
d´aqueix món el millor
encara era petit
que feliç, Déu meu senyor!

No recordo com va ser
el moment que es va trencar
era el meu amor primer
i això mai es pot oblidar…

De Cal Bisorell, la Teresina
també em feia tilín
la nena era molt fina
i el meu cor un polvorí.

Era a l´estiu una nit
en plena festa dels barris
la placeta d l´esglesia un bullit
i els músics, l´instrument als llavis.

La Teresina em va fer el salt
i jo em vaig posar molt trist,
vaig quedar fet un carcamal
assegut allí al pedrís.

Aquella nit vaig plorar
en ficar-me a dintre el llit
jo volia estimar
i ella m´havia fugit.

En l´amor no tot és alegria
diuen que també es patir,
el món una bojeria
que neix cada matí.

La millor balladora per mi
i també molt riallera,
la Serra us haig de dir
que era de molt la primera.

La Irene de Cal Solé
per mi una delícia
també ballava bé
alegre i sense malícia

Algun ball sempre em guardava
i era molt d´agrair,
Maria Caus m´agradava
perquè no em feia patir.


La Teresa de Cal Flaris
que es feia molt de pregar,
tenia la riatlla als llavis
però era dura de pelar.

Algun ball també esperava
era la més joveneta,
l´alegria i la rialla
de Paquita Caus balladora completa.

Aquestes han estat senyores i senyors
les meves principals amigues,
Mare de Déu dels Dolors!
Quantes penes i fatigues.

Sempre en elles he pensat
quan jo era tant lluny,
anys i coses han passat
i les recordo encara avui.

Que em perdonin si em deixo
alguna altre balladora,
cap dona jo rebutjp
quan la tinc a la vora.

En aquells temps molt es parlava
que els rics ballaven amb riques
això a mi no em passava
jo tant sols les volia boniques.



Gràcies per ferme ballar
avui tots la ballen,
però és bonic recordar
i ens alegre quan ens veiem.


Bonics eren aquells temps
plens estàvem d´il•lusions,
forts han estat els vents
però encara volen coloms.

TIEMPO pasado fue mejor
fue tiempo, pero ya pasado
demos gràcias al Señor
y que nos quiten lo bailado!!!

AMICS

Un dia Lo Joan de Cal Torner
trobà el Bané una mica amoïnat:
-Que no et trobes bé?
-De farina necessito un sac.

Lo Joan que era un bon home
molt catòlic i practicant,
es posa tou com un cove
i el sac li posà al davant.

No està el pobre per sermons
viu de realitats
la caritat està minyons
en els fets i les veritats

Lo Joan era un amic
amb un cor de cristià,
que n´es de gran i bonic
l´home clar i català.

ANÈCDOTES…

Un any passaren els reis
i deixaren una bicicleta a Cal Bellart,
i quan arribarem els meus
ja era massa tard.

Com podia passar això?
A mi em quedà gravat,
al Baneret un cavall de cartró,
eren els reis de veritat?






AMICS


Lo Lluís de Cal Pelada
tenia una bicicleta,
pinyó fix de gran pedelada
diu:- t´ensenyo en una estoneta.

Baixant per la carretera
em vaig voler escapar,
lo Lluís corrent darrere
i a la cuneta el meu braç es va trencar.

Vès per on, d´aquesta manera
vaig viatjar a Barcelona,
que em vagin al darrere
estic patint o estic de broma?

Els metges allí no em curaren,
el braç feia catacrec
molt el meu cas estudiaren
hi ha Verdú em curà un pastor, lo Botet.


Lo Ramonet de Ca La Rita
que tenia l´estanc,
un negoci al Bané li explica:
-Pots arribar a guanyar tant!


Jo posaré el tabaco
i tu vens la mercaderia,
així guanyaràs algun quarto
és el negoci del dia!!


Teníem una capseta
on posàvem els diners,
del tabac lo Bané tirava beta
i el negoci no era res.

Un client de primera
amb molta simpatia,
lo Magí de Cal Perera
demanava:-petaquilla!

Teníem d´altres clients
que venien cada dia,
del tot no anava malament
però el negoci no creixia

Cansada la meva mare,
allò anava a la bancarrota,
l´inflació aquí no pare
i per poc quasi explota.

-Ramonet això no xuta!
Això no pot durà més!
Aquí lo Bané és el que xupa
i així, ni és negoci ni és res!