GUERRA del 36

El primer que jo recordo
del meu poble de Verdú,
una guerra amb molt de morbo
que no desitjo a ningú.

Vaig nèixer al 33
a 3 del 36,
el 36 en tenia 3
i encara era feliç.

El 36 començà la guerra
entre tots els germans,
és el pitjor de la terra
i durà quasi tres anys.

Us recordeu de la Pava?
Un avió de reconeixement,
abans del bombardeig avisava
també ho feia un noiet al mateix moment.

El que és avui el Pare Albert
tocava pel carer la campaneta,
era un jove molt despert
i els veïns al refugi de presseta.

Cap a Cal Llorenç del Riera
tots a baix del celler,
era aquesta la manera
de fugir del bombarder.

Durant una temporada
vàrem estar a cal hereu Bané,
allí teníem estada
i el refugi anava bé.

Crec que una bomba va caure,
és un pensament molt lluny
precisar-lo no puc gaire
i no recordo cap difunt.


Un dia el meu pare
a un camió va pujar
i els plors de ma mare
a la plaça varen esclatar.

Dien que anava al front
a fer fortificacions,
que malament anava el mòn
enmig de tants canons.

Criàrem a casa un porquet
a baix del nostre estable,
aquest quedà un dia obert
hi ha la plaça fugir com un diable.

Tots li anàvem al darrera
entre ells els milicianos,
va èsser una gran carrera
amb la rialla dels nanos.

Per por del bombardeig
visquerem en una cabana,
tot allò era un safreig
amb una mica de gana.

Era a l´era de Cal Serrano
tots a la palla dormint junts,
em donàvem pà moreno
i en perill de quedar difunts.

Als refugis també anàvem
a sota de Cal Upont
hi ha la boca ens posàvem
una serment per les bombes fer front.

No recordo moltes més coses
i és millor no recordar,
a tots els morts unes roses
I el passat si és dolent, poder oblidar.

INTRODUCCIÓ

Aquest ha estat senyors
un resum de la meva vida,
seré ara generòs
i ho farem de mica en mica.

Començo l´any noranta-cinc
l´any que em jubilaré
el sou serà més prim
hi he de pensar que no gastaré.

Escriure les meves memòries
Això em sortirà barat,
Explicaré les meves històries
I així farem treballar el cap.

En vers les vull escriure
això potser no ho ha fet ningú,
l´humor ha estat el meu viure
ja que viure la vida és molt dur.

He viscut moments de tragèdia
aquí ho explicaré,
la vida també és misèria
i viure-la no tot es plaer.

El que sí us recomano
que no desespereu,
passeu-ho bé us demano
és el millor que fareu.

Amb satisfacció crec
que ma vida ha estat interessant,
he tingut més d´un gemec
però resulta emocionant

Pròleg

En aquest bloc hi trobareu les memòries del meu pare, en Josep Maria Solé López, “lo baneret de Verdú”.

Per la gent que no el conexia  m’agradaria destacar-ne el seu gran sentit de l´humor, el seu caràcter obert i l’amor que va professar sempre al seu poble: Verdú, a l’Urgell.

Actualment, “lo baneret” tindria 76 anys. En les seves memòries, hi podreu trobar moltes anècdotes tant del seu poble, com d´amics d´infància, familiars i coneguts. Com ell deia, “seran les primeres memòries escrites en vers i en clau d´humor”. Penso que se’n va sortir prou bé, tot i que no tenia coneixements de la mètrica del vers. I és que era un home molt treballador, amant de la lectura i tenia una dona (l’Aurora) amb molta paciència. Tot això, sumat a la seva jubilació, el va animar a escriure aquest llibre que anirem desgranant per capítols que, esperem (la família), que us vagin agradant..

Hi ha dues parts definides. En la primera resumeix la seva estada al seu poble. Hi podreu trobar anècdotes històriques dels personatges d´aquell temps, com ara el capellà, el professor, les cases (cal Duros, cal Magí….) i moltes sorpreses.

Va haver de marxar de Verdú als 13 anys, degut a la crisi econòmica. La seva arribada a Barcelona marca l’inici de la segona part de les memòries, on recull les seves vivències al costat de les persones que van marcar la seva vida: la família i amics; els companys de l’equip de futbol i el Centre Lleidatà; i els veïns de Ciutat Vella (on va viure 25 anys) i on va conèixer, per exemple, en Joaquim Maria Puyal  i l’Òscar Nebreda.

També hi recorda els anys viscuts a Vilassar de Mar i els estius passats a Reisol, a Castelldefels… barrejats en tot moment amb records de Verdú, el poble que sempre va portar al cor.

Espero que algun dia es pugui fer realitat la idea de publicar aquestes memòries. És el que li hauria agradat a “lo baneret”.

Aplec de la Font de Santa Magdalena Verdú, 1 de maig de 1991

                                             AL MEU POBLE

Neix a Verdú un servidor

al 17 de la plaça Major,

és l´endemà

de la mort d´en Macià.

Fill d´en Joan i la Pilar

Un matrimoni de molt taranà,

músic i sabater és el  meu pare,

amic de Déu i sa mare.

Segons diu en Ramon Boleda,

 de historiador és canela:

de la branca de Sant Pere Claver

som la gent de Cal Bané.

Vaig a l´escola de la vila

D´alumnes de classe senzilla.

Senyor Broto era el professor

D´una categoria superior.

De Mossèm Maties escolà

 vaig aprendre a resar.

Tampoc tenia manies

De castigar amb cent  “ave maries.”

Quant no hi havia per menjar,

havíem de rumiar

i si la panxa tenia ganes

anàvem a fotre magranes.

Esperàvem amb molta il·lusió

que arribés la Festa Major

per nosaltres era una joia

poder ballar el Ram i la Toia.

Ballàvem el fox i el bolero

Remenant amb molt de “salero,”

També em vaig enamorar

 i només li tocava la mà.

Era l´any quaranta-set

i amb 13 anys a Barcelona tot dret

de Verdú vaig emigrar

i molt la meva terra enyorar.

Vaig treballar de droguer

i la vida aprendre al carrer

també vaig conèixer minyones

i algunes estaven molt bones.

L´Aurora és la meva dona

Entre totes la més bona

30 anys al seu costat

és el més gran que m´ha passat.

Deu anys esperant la cigonya

és cosa que casi emprenya

dos fills han arribat

i també algun mal de cap

Amb molta satisfacció

a Barcelona vaig treballar a la Diputació

i sense tenir el Batxillerat

quasi arribo a Diputat.

Ara visc a Vilassar

un poble que també és fa estimar

entre el mar i la muntanya

viu feliç la meva entranya.

Ara per acabar……i per acabar bé.

Un consell de petit Bané:

Sigueu fills de bona mare!!

Faci mal temps o bon dia

com deia el meu pare

repartiu sempre alegria.