Diaris i negocis

DIARIS

Tenia Verdú un carter
mig coix recordo que era,
complidor com el primer
se’m feia a mi llarga l’espera.

Era crec, de Cal Mige el Riera.
Feina per a un cabaler: o caballer
Les cartes la “nòvia” espera
el “novio” a la mili, molt enyora.

El diari recollíem a casa
de la barberia “La Café”.
Jo llegia l’esport amb festassa
fins que n’estava ple.

Em vaig afeccionar
les notícies llegir,
el cap fan despertar
i veus del món destí.

Mai un diari m´ha faltat
al llarg d’aquesta vida,
la meva universitat
el llegia cada dia.

Vaig començar amb La Vanguardia
també El Correo Catalá,
El Ciero a la tarda
notícies no en faltaran.

El Diari de Barcelona
vaig comprar molt de temps,
passava bé l’estona
és teràpia pels cervells.

Ara llegeixo La Vanguardia i EL Periódic
avui en necessito dos
l’un per barat, l’altre per cultural i tot lo econòmic.
I em resulta profitós

Prometo comprar L’Avui
i perfeccionar el meu català,
el llegiré de full en full
i em preguntaré per què no me’l van ensenyar?

Pares que teniu fills!!
comprar el diari són bons costums:
veus del món els seus camins
i de pas fan obrir els ulls.






NEGOCIS

Un estiu amb lo Pep de Ca la Teta
pactàrem un negoci pobre,
la cosa no era molt neta
era com l’aigua dins cove.

-Farem societat anònima.
Per tal de treure calés.
No ens pagaven cap nòmina,
el negoci vindria després.

Muntàrem un despatx
que era una habitació.
Anàvem atabalats
i teníem molta ambició.

El negoci era espigolar:
Això a la ciutat no es coneix,
recollir la palla amb el gra
que després de segar, el pagès deixés.

Ens cansàvem de fer viatges
amb el sac a l’esquena,
els tractes eren els tractes
fins tenir l’habitació plena.

Teníem grans il•lusions
després de treballar tant,
allò podria valer millons
quin negoci era el camp!!

Quan vàrem fer la batuda
el negoci no lligava,
allò era feina perduda
ja que de gra, no n’hi havia massa.

La palla no la pagaven
I de gra n´hi havia ben poc,
els socis es barallaven
i si engreixéssim un porc!!

Allò acabà malament
també allí es notava la crisi,
a cobrar a l’Ajuntament
i els fills a viure a l’hospici!!

amics i negocis

Amics

Un xic de xafarderia
(això és molt natural),
el nostre pa de cada dia;
allò era pecat venial.

Avui dia això no es fa,
tothom a la televisió,
per mi era molt sa
avui no hi ha comunicació.

No sé que passará,
l’amistat quasi no es porta,
val més per i un veí a la mà
que un parent a Mallorca.

També a la barberia el Quim
passava pel mig el ruc,
no es filava abans tant prim,
tot era collonut.

Hi havia més contacte
entre persones i animals,
relacionar-se és del que es tracta
davant Déu tots som iguals.

De veí, vam tenir lo Caus
que era sastre de moda,
parlant cosia els traus
de futbol parlava a tot hora.

Era un tipus simpàtic
allí passava l’estona,
i quan em posava antipàtic
aviat em fotia fora.

Tenia una cosidora
que per mi era mig muda,
reia sempre quasi plora
per entendre’s necessita ajuda.





Negocis

Vaig provar de collir olives
llogat per l’oncle Torres,
havia de prendre mides
per poder-ne collir moltes.

Les collíem aquell any de terra
(així ho volgué el vent),
Allò era una guerra
i havies d’ésser valent.

-Per mi et llogaràs.
Aquest va ser el tracte:
-Tant per cove cobraràs.
Així era el pacte.

Les dones que va llogar
anaven a tant l’hora,
i jo, per poder avançar
m’omplien les dones, el cove de ma vora.

L’oncle ho va descobrir
i pèls no tenia a la llengua,
per poc no em va escopir
i el cove, d’una patada trenca.

-Si tu vols per mi treballar,
aixeca’t de matí i ben d’hora;
el front has de suar
i cobraràs com els dones, a tant l’hora.

Un any em vaig llogar
a collir raïm pel Cal Pelada,
del pagès és el veremar
la feina que més m’agrada.